Les estacions reprodueixen al llarg de l’any el cicle diari: l’hivern equival a la nit, període imprescindible de recuperació de l’energia per a una nova jornada. La disminució de l’activitat propicia les funcions de reparació: dormir és una breu letargia quotidiana que transcorre en els moments de foscor, que com és sabut, és quan més aprofita el son. L’hivern, la nit de l’any, és el moment de la foscor i d’un fred que alenteix tots els moviments, fins al nivell molecular. Però quan és excessiu, bloqueja les funcions vitals: dificulta la digestió, apareix dolor i rigidesa a les articulacions… Tots els organismes vius tenen un rellotge biològic, que marca els diferents ritmes de dia i nit, i també els de les estacions. Són ritmes interns que moltes vegades estan molt lluny del que imposa una societat que viu d’esquenes als cicles de la natura, i que des de l’aparició de la llum elèctrica i l’activitat industrial, ha desplaçat l’activitat cap al tard. Així, si bé hi ha qui encara segueix els horaris tradicionals, és matiner i es desperta a l’alba, o inclús abans, avui són molts els qui van a dormir tard, a qui els costa llevar-se, sempre amb despertador, i triguen hores en trobar-se en plena forma. Uns estan sincronitzats amb el sol, i altres amb l’electricitat. Mal els pesi als noctàmbuls, l’home és un animal diürn, necessita la llum per viure. El nostre cos està fet per seguir el ritme circadiari, aquesta alternança dia/nit. Els orígens de l’ésser humà es troben al tròpic, i només molt recentment en l’evolució ha habitat zones fredes i amb estacions de moltes menys hores de llum. I com més ens allunyem del tròpic, més freqüentment trobem persones que presenten símptomes derivats d’aquesta falta de llum. De manera que quan arriba la tardor, senten un decaïment que no els deixa fins a la primavera. I quan és molt intens, ha entrat al catàleg de malalties sota el nom de “depressió estacional”. En la seva variant menor, en forma de desànim, afecta molta més gent durant la temporada de foscor, i és el que es coneix com “tristesa hivernal”. La llum i l’estat d’ànim La llum influencia els cicles fisiològics naturals del nostre organisme: a part del cicle de vigília/son, també el metabolisme, la temperatura corporal, la secreció d’hormones… Durant el dia, la llum estimula la secreció de cortisol, l’hormona de “l’estrès positiu”, que mobilitza les energies útils durant la jornada. És una hormona indispensable per estar en forma durant les activitats quotidianes. I a la inversa, la llum del dia impedeix la secreció d’una altra hormona, la melatonina, que normalment és gairebé indetectable durant el dia, però que augmenta molt durant la nit. Com més lluminós és el dia, i com més fosca la nit, més abundants són aquestes hormones i millor és la qualitat de la son i, per tant també de la vigília. En els mamífers, la llum que impressiona la retina es transmet al quiasme òptic, que és on es creuen els nervis òptics i recullen la informació visual, i la transmeten a tot l’organisme. A nivell bioquímic, en la depressió hivernal s’observa un alt nivell de melatonina durant tot el dia. La llum inhibeix la secreció de melatonina i augmenta la de serotonina, que té una acció antidepressiva. Així, quan manca llum, l’organisme tendeix a baixar la vitalitat. I en els períodes en els que el dia s’escurça, poden aparèixer una sèrie de símptomes molts semblants als de la depressió clàssica, com són aquesta tristesa i irritabilitat durant tot el dia, una disminució del gaudi en activitats altrament plaents, fatiga crònica, somnolència també durant el dia, i dificultat de llevar-se al matí, poca concentració, poca iniciativa, manca d’interès per les coses, incapacitat de prendre decisions, tendència a l’aïllament, sentiments de culpabilitat, pessimisme… i tota la constel·lació de símptomes que acompanya les depressions. La diferència està en que normalment els estats depressius van acompanyats de dificultats per dormir, mentre que en aquest cas predomina la somnolència, i així com en la depressió s’acostuma a perdre la gana, en la tristesa hivernal augmenta l’apetència, especialment pels sucres i les fècules. La característica més rellevant, però, és que apareix a la tardor, i s’esvaneix espontàniament a l’arribada de la primavera, quan els dies s’allarguen, o immediatament quan es viatja a un país càlid. Aquesta tristesa apareix amb més freqüència com més alta la latitud: és gairebé inexistent a l’equador, i abunda a mesura que ens apropem als pols. És molt freqüent als països nòrdics, on poden passar setmanes sense gens de sol, i quan apareix és de baixa intensitat. El 1903 el danès Niels Ryberg Finsen va rebre el premi Nobel de medicina pel seus estudis sobre els efectes de la llum en les malalties de la pell, obrint així un nou camí per la ciència mèdica. Aquest camí es va abandonar, i no va tornar a recuperar-se fins que cap al 1984, el Dr. Norman E. Rosenthal, en traslladar-se de l’Àfrica del Sud a Nova York, va estudiar en primera persona els canvis de l’ànim en relació als efectes de la llum. Va comprovar els beneficis de la llum, també de l’artificial, per millorar els símptomes. I va denominar el conjunt de trastorns “depressió estacional”. Però es va haver d’esperar encara 20 anys, fins que al 2005, la psiquiatria nord-americana va reconèixer la teràpia de llum com a tractament eficaç contra la depressió estacional i alguns trastorns del son. Tristesa o depressió? Cada estació té la seva pròpia depressió: la de la primavera és ben coneguda: quan tota la naturalesa es desperta, hi ha persones que pateixen símptomes de decaïment, especialment físics, al que s’ha vingut a denominar “astènia primaveral”, sovint amb ansietat, insomni i falta de gana. També és molt freqüent la de tardor, quan cauen les fulles dels arbres i s’entra en un període melangiós. I fins i tot al pic de l’estiu, hi ha qui pateix trastorns de l’estat d’ànim degut a l’excés de calor. […]
↧